Les coses es poden fer d’una altra manera i no hi ha una única via, hi ha més d'un camí alternatiu.
Som conscients que vivim moments complicats en els que tots i totes
hem d’arremangar-nos. No en som només ara de conscients, fa temps que ho
som perquè els treballadors i treballadores dels serveis públics estem
patint les conseqüències d'una mala gestió dels governants que han fet
oïdes sordes a les demandes i suggeriments que hem realitzat els
professionals de l'educació d'infants i adolescents.
Potser cal que per mirar cap el futur ens situem en el present,
sembla una banalitat, però no ho és. Ens trobem vivint en el primer
quart del s.XXI. La societat sap com funcionen els centres educatius
d'avui en dia, i sap l'atenció personalitzada que reben els i les
alumnes, també sap, si coneix algun infant o adolescent, que aquesta
atenció no la rep de les eines (els llibres, els ordinadors...), sinó de
les persones que ens deixem la pell, des de l'escoles bressol fins a la
majoria d'edat, als centres educatius. I aquestes persones som molt
diverses: alguns som funcionaris/es, d'altres no; alguns som docents,
d'altres no (som administratius, conserges, monitors de menjador...). I
tots i totes, això no ho es pot posar en dubte, no podríem fer la
nostra feina si realment no estiméssim la població infantil i juvenil a
la que atenem (mediar i educar en espais amb persones d'aquestes edats, a
vegades és molt complicat!).
Precisament és aquesta estimació, conèixer els infants i adolescents
que tenim al davant, saber-ne les seves dificultats, les coses que els
estimulen i voler acompanyar-los en el procés de créixer per a què
siguin persones felices, autònomes i preparades per fer front a la vida
d'adult, ens ha fet tirar treballar diàriament tot i les dificultats
que venim patint des de fa temps i de les que se n’ha fet poc ressò als
mitjans de comunicació.
Però arriba un punt que no podem més... que estem esgotats... que
veiem que no podem fer "miracles" i no podem abastar tot allò que
voldríem. Cada vegada som menys persones treballant per atendre a més
alumnes, amb equipaments deficitaris, sense les eines que necessitem, i
sense diners suficients per fer front a les despeses bàsiques de
manteniment de les instal•lacions (qui les té! perquè hi ha molts
centres, moltíssim, que les seves instal•lacions són barracots). I, cada
vegada hi ha menys centres, per atendre més alumnes... Tampoc es
denuncia des dels mitjans, el tancament escoles petites i que
s'encabeixen més línies (grups) en centres que estan dissenyats per a
una població escolar menor.
Els treballadors i treballadores públiques, en aquest cas, els docents:
• Hem tirat endavant amb serveis que volíem que fossin de màxima
qualitat, perquè creiem en ells, tot i la manca de recursos i de
recolzament per part de l’administració.
• Hem patit les prioritats arbitràries dels recursos que hi havia, i
on l’ administració no escoltaven a qui treballem dia a dia al peu del
canó amb el públic. S’han malbaratat molts diners en projectes que
quedaven bé a la televisió però que ens han fet anar de bòlit als
professionals que els hem de tirar endavant.
• Hem escoltat que som uns privilegiats, poc treballadors, que fem
moltes vacances, que vivim molt bé... quan som els que hem aconseguit
construir, des de l’anonimat, amb molts esforços i poc recolzament, la
qualitat dels serveis que hem tingut fins ara.
• Hem sofert el sistema precari de contractacions: oposicions en les
que no s’avaluava l’aptitud per a la professió, interinatges i
substitucions acompanyats d’inseguretats i desempar.
• Hem “pagat” les nostres protestes amb vagues que han estat menystingudes.
• Hem viscut congelacions i retallades de sou.
• Hem experimentat “errors” informàtics que han canviat, a pitjor, la situació laboral de molts de nosaltres.
• Hem hagut de donar la cara davant el públic que ens exigia l’aplicació d’uns recursos que no administràvem.
• Hem pagat els nostres impostos rigorosament i contribuït a mantenir la Tresoreria Pública.
I tot això, mentre contemplàvem com:
• Banquers, polítics i clubs esportius, entre d’altres, s’han
enriquit il•lícitament i se’ls han perdonat deutes i han quedat impunes.
• Gestors que han mentit descaradament a l’opinió pública.
• Càrrecs electes, o triats a dit, que cobren uns sous i unes dietes i extres d’escàndol.
• Persones amb grans patrimonis que aporten al bé comú, quan ho fan, quantitats ridícules.
• Malbaratament de recursos públics.
• Paraules que ofenen cridant-nos a ser responsables i callar.
• Negociacions que parteixen de la base “si protestes, m’aixeco de la taula”.
Volem protestar, volem protestar enèrgicament, però no volem
protestar només per la retallada de sou constant... volem protestar
perquè no podem fer la nostra feina amb la qualitat que requereix. Volem
protestar perquè l'educació dels infants i joves és bàsica per
construir el futur de tots. Volem protestar perquè és parla d'un
problema que tenen els funcionaris quan en realitat el problema és de
tots. LES COSES PÚBLIQUES SÓN DE CADASCÚ DE NOSALTRES.
Per això demanem, que des de tots els àmbits, dins i fora de les
comunitats educatives, es doni suport a aquesta protesta, que s'entengui
el que realment volem dir i que tothom participi del que hem de
protegir entre tots: ELS SERVEIS PÚBLICS.
